Entre grapats i més grapats d'oferta
musical d'ànima morta i aspiració purament mercantil queda encara
algun exemple valent, ancorat en algun lloc allunyat de tot -i precisament
per aquesta raó ben a prop de l'essència-. Ja fa uns quants
anys que Xavier Baró va trobar la nota que el fa
vibrar, que transmet, ja sigui a través
de discos com el recent Flors de joglaria (Quadrant, 2006) com en els seus
concerts, experiències d'una bellesa i torbació pràcticament
hipnòtiques.
